Na Pilareta i es seus complexes maHonesos

Na Pilar vomitant es seu sectarisme

Na Pilareta torna a pixar fora de lloc, fora de test. Aquest pic, critica sa batlesa (perdó, per ella "l'alcaldesa") de MaHó, n'Àgueda Reynés per sa notícia des referéndum sobre es nom de sa ciutat de MaHó. Tots sabem que fa uns 5 anys, es pacte que governava MaHó va canviar es nom de sa ciutat per Maó. Dins es programa electoral des PP de MaHó figurava sa consulta popular pes nom de sa ciutat menorquina. N'Àgueda només fa que cumplir es seu programa.

Emperò, ja ha hagut de sortir sa brutanxota de na Rahola (i aquesta "H" dins es seu llinatge??), una forastera, una estranya a Mallorca, a ficar-se on no la demanen. Com sempre (i ja en van?), una catalana, catalanista, ex d'ERC, que se creu que pot fer intromissió a assumptes de Balears com si fossen una colònia de Catalunya. Arruix, Pilareta, de segon llinatge "Martínez". Com sempre, es que no tenen llinatges (perdó, cognoms) 100% catalans, es més feixistes i més catalanistes de tots. Han de demostrar res??

Es nom de "MaHó", amb "H" intervocàlica, té sa seva història. Es nom li prové des germà de n'Anníbal es cartaginès, "Magon" que va refugiar-se a s'illa menorquina després de voure com sa ciutat de Gades li tancava ses portes. D'ací vé es nom de MaHó, de Magon. Es nom llatí, romà, des port seria es de Portus Magonis, amb una "g" ben forta i clara entre ses vocals. No posaré fotos ni res sobre portes, escuts ni monuments amb aquesta "H". Anau a facebook, a http://www.facebook.com/pages/%C3%89sMah%C3%B3/308666289146751 i trobareu fotos i proves d'aquesta "H" intervocàlica que es catalanistes, empleant sa mateixa gramàtica d'en Fabra, però sense haver-la lletgida, se la carregaren fa 5 anys.

Rovira i Virgili ho tenia clar: MaHó

Sa Novíssima Ortografia Catalana, segons ses nomes de s'IEC, d'en Rovira i Virgili ja recull es topònim de MaHó, amb aquesta "H" que fa tanta nosa i molesta tant que l'han feta desaparèixer. Sa gramàtica d'en Fabra, sa primera, ja deia que es casos de "H" intervocàlica referits a topònims i a llinatges s'havien de mirar cas per cas i quedaven fora de sa normativa general respecte de ses "H" intervocàliques. En es cas de "MaHó", sa "H" quedava forma de sa normativa general, i ses proves històriques mostren que sa "H" se podria haver mantengut perfectament.

Fins i tot, en Borja Moll (ciutadellenc ell, amb so confrontament que sempre ha hagut entre Iammonna i Magonna), a sa seva ortografia de 1931, en tractar es tema de ses "H", aquest pic, a ses de final de paraule, sí mos dóna una pista sobre ses "H" intervocàliques. Diu que sa "H" de final de mot (Pich, fantàstich, etc) ha de desaparèixer, però que, en casos de llinatges, noms i topònims, s'ha de mirar cas per cas i mantenir-les. Mos posa s'exemple de Lluch (actualment Lluc). I, d'aquesta norma, podem extreure lo mateix amb sa "H" de MaHó: en esser un topònim, s'ha de respectar i no se pot aplicar sa normativa general arrassant amb segles d'història així com així.

Xerra concretament de llevar sa "H" intervocàlica no etimològica; per tant, sa "H" que no té raó d'esser per motius històrics demostrables. Com que sa "H" de MaHó ès ben demostrable i ben històrica, ès etimològica, se pot mantenir, pes cas especial que tracta.

Raola segons n'Alcover, sense "H"

Si tant vol na Pilareta, que normalitzi es seu llinatge. Dins es Diccionari CVB (Alcover-Moll), si cercam Rahola no apareix, emperò sí que apareix com "Raola" en es seu significat de "llinatge", existent a comarques catalanes, i senyalà n'Alcover, llinatge escrit sovint "Rahola". Per tant, si tan vol que se diga "Maó", que comenci ella, sa senyora llesta, per dir-se "Raola", i normalitzi es seu anormal llinatge (perdó, cognom) com Déu mana i així predicarà amb s'exemple; clar, ès més fàcil vomitar beneitures a un diari que predicar amb s'exemple, Sra. Raola (a partir d'ara li escriuré sense "H", que veig que li molesta tant). 

Diccionari d'en Figuera de 1840

En Figuera, allà per 1804, en es seu Diccionari Mallorquí-Castellà (es primer que s'ha donat a llum, el va titular ell) a s'entrada referida an es gentilici dets habitants de s'antiga ciutat fundada p'en Magon, ho tenia clar: amb "H", perquè quedi clar d'una vegada, Sra. Raola.

1804 - MaHó, amb "H"

  

I un recadet pel Sr. J.M. Quintana que va dir que ets escriptors en català mai han usat sa grafia antiga de "MaHó": no me preocuparé de mirar quí ès vostè, m'importa ben poc, però aquestes paraules demostren una incultura i un sectarisme preocupants. Me cerquin vostès es creador des famosos "Principis de Lectura menorquina" de 1804, si era un "maonès" o un "maHonès", quí millor per sebre es gentilici dets habitants de MaHó, no? Si es menorquí ès català, queda demostrada s'existència de sa "H" dins es nom de "MaHó", no? Què hi té a dir? Res, supòs.

Per tant, aquells que demanen sa "H" dins es nom de sa ciutat menorquina no són 4 vells que enyoren es temps d'en Franco, Sr. Quintana, o eren franquistes abans d'en Franco en Figuera, s'autor des Principis de 1804 o en Borja Moll, repetesc, abans de s'existència d'en Franco??

Queda clar que es nom de "MaHó" ha d'esser amb "H", com ha estat sempre i com surt sempre a totes ses gramàtiques i ortografies, tant sa catalana d'en Fabra o d'en Rovira i Virgili, o a ses mallorquines i menorquines de sempre. I jo no som vell ni franquista. Som gonellista i balearista, i es germans menorquins no se mereixen lo que han hagut de patir.

Salut a MaHó!

Sa farsa de s'unitat lingüística

Exemple de comentaris a "Baleares Liberal"

Escric aquest article d'opinió perquè començ a estar ja cansadet de genteta catalanista que mos critica de forma poc constructiva quand noltros, es gonellistes de bon de veres, demanam s'aplicació de ses, mal anomenades, "modalitats", ès a dir, lo que aquí sempre hem conegut com Mallorquí, Menorquí i Eivissenc.

I dic cansat, perquè sempre tenen es mateix argument: si a Espanya s'ensenya es castellà standard i no una de ses seves varietats, per exemple, s'andalús (sempre posen s'andalús, sempre, serà que li tenen mania), a Balears no ensenyarem sa varietat balear des català, sinó que, ensenyarem es standard de s'IEC. Argument fàcilment desmontable.

Així com es castellà se va anar adaptant ràpidament i de forma còmoda a totes ses regions d'Espanya, així com sa RAE ès ràpida, oberta i eficaç a s'hora d'adaptar-se a canvis lingüístics, s'IEC ès tot lo contrari: poc eficaç, poc obert i centralista quand pren decisions. I cada pic en què mos donen una alegria, encara ho hem d'agrair de tot cor, com quand, "recentment", normalitzaren es mot "idò!", que duia emprant-se des d'uns quants cents d'anys. Ridícul.

Apart, es castellà, en sa seva "standarització" no va patir (no que en sapiguem) ses mateixes polèmiques que es català quand a principis des Segle XX va començar sa seva, per dir-ho així, standarització. En un principi, s'idea bàsica era que representants de Catalunya, València i Balears posassen en comú i fessen sacrificis comuns per tal de fer una llengo a on un català, un valencià o un "baleàric" se trobassen còmodos i, al mateix temps, representats per una llengo comuna. Idò aquí ja va venir es primer, i bàsic, problema.
S'unitat (uniformitat) de sa llengo ja vé amb un defecte bàsic, amb un defecte principal, un defecte primari: en Mn. Alcover, "representant" de ses Balears, va tornar de Barcelona enganat i frustrat pes centralisme lingüístic d'en Fabra i es barcelonins. En Fabra i es barcelonins decidiren que es dialecte "base" per crear sa llengo comuna havia d'esser es barceloní, desjectant totes ses altres opcions, desjectant ets altres dialectes. Per tant, una llengo "mare", es català, ja va sortir amb aquest defecte: un dialecte triat per aquells que varen pagar més (literalment) seria sa base damunt sa qual crear sa llengo comuna. Davant aquesta imposició, el noble Mn. Alcover va protestar amb una sèrie de cartes on desvetllava lo que havia passat de bon de veres: traïcions, actuacions a sa seva esquena, reunions sense convocar-lo a ell (president de sa secció filològica de s'IEC) i una "dictadura" fabriana insoportable. Va esser quand n'Alcover, va fugir de Barcelona (amb sa seva calaixera) i va tornar a mallorca a seguir amb sa feina des Diccionari CVB, seguint, com en Borja Moll anys més tard va reconèixer, un sistema ortogràfic distint a aquell que seguia s'IEC a Catalunya.


Va esser en Borja Moll, no sabrem mai per quina raó, qui va decidir tornar an es redil de s'IEC i quand se va acabar ja qualsevol forma de parlar baleàric dins es Diccionari CVB i a sa Gramàtica Catalana. Per demostrar-ho, s'ortografia de 1931 ès ben distinta a sa de 1963, i ben distinta, on a una en Borja Moll deia unes coses i a s'altra unes de ben diferentes.

Carta d'en P. D'A. Penya on ho deixa ben clar

Es triatge de quin havia d'esser es dialecte "base" per fer una llengo comuna ja estava viciat de principi: es barcelonins tenien clar que havia d'esser es seu fort i no et mogues; a més, eren es que financiaven ses obres, tant es diccionari com sa gramàtica, i aquí decidiren ells. No hauria estat tan difícil triar-ne un. Es propi Pere d'Alcàntara Penya ho tenia clar quand s'oposà a que es mallorquí fora considerat un dialecte des català continental, en dir que es mallorquí "és qui s'assembla més á sa mòrta mare, y el que més fesomía conserva de la pura rassa dels seus antepassats. Dins el mallorquí literari pur no hey trobareu arcaismes ni paraules que tengan saba francesa ó castellana com moltes dels séus germans. (...) dins Mallorca hem de cercar les ruines d'aquell lenguatje tan bell, florit y rich." O també quand, en enviar-li una carta a Frederic Mistral, per demanar-li autorització per traduir un poema, li va dir "si mon nom vos será conegud com un dels trovadors que componen cansons en la llengo mallorquina germana tant ó més llegítima que la catalana de de vostre llengo provençala", per si no quedava clar.

Sa llengo mallorquina, llegítima.

Per tant, ja d'aquestes paraules, de tot un senyor considerat es millor dramaturg mallorquí de La Renaixença. Renaixença catalana, òbviament, perquè a Mallorca no en necessitàrem cap de renaixença. En Pere d'A. Penya ja tenia clar que es dialecte, idioma, parlar, que més s'adequava per formar una llengo comuna, era es de Mallorca (i Balears). No només en Pere d'A. Penya tenia clar quina havia d'esser sa llengo base/literària, per esser més pura i manco "contaminada". 

Mn. Alcover també ho tenia clar. Si no més, sí que tenia clar que es dialecte barceloní no en tenia cap de categoria literària per damunt dets altres dialectes.

Mn. Alcover declara sa guerra an es centralisme barceloní

Altra carta de N'Alcover contra es centralisme barceloní

En Mn. Alcover, en afirmar, a una de ses moltes cartes que va enviar a en Fabra, que quina categoria tenia es català barceloní per damunt des català balear, o si a s'Institut de la Llengua Catalana se li havia de dir Institut de la Llengua Barcelonina, o quand declarà sa guerra an es centralisme lingüístic barceloní, o quand denuncià sa bàrbara teoria de que es català de Barcelona era ès més normal i literari, o quand calificà de "putrefacte" es dialecte barceloní, etc. Tot fins arribar a una enemistat declarada amb en Pompeu Fabra i es barcelonins. Tot això, li va fer seguir un sistema ortogràfic diferent an es seguit per s'IEC.

Clara i llampant, acte nul de ple dret

S'acte on se va decidir sa gramàtica i un sistema ortogràfic, i un complement de ses normes ortogràfiques, hauria d'haver-se declarat nul de dret pes simple fet de que es president de sa secció corresponent, Mn. Alcover, no fou convocat en forma ni temps reglamentaris. Per tant, aquella sessió, ès nula. I ho reconeix Mn. Alcover a una altra carta posterior. A aquesta carta, explica Mn. Alcover ses bregues entre es distints fronts que hi havia a sa secció filològica, entre en Fabra i es seus centralistes, i ets altres, on en Fabra volia fotre fora de s'IEC a aquells que no seguissen ses normes de s'IEC, normes encara no discutides ni aprovades pes propi IEC!! O sia, en Fabra ho va cuinar tot solet i tothom hagué de dir "amèn!" i acceptar sí o sí.
Contra això Mn. Alcover protestà ben fort.

Fa uns 20 anys, en es diari "Las Povincias", concretament l'any 1992, ja va dir el Pare Miquel Batllori (no enumeraré tots es seus títols, que en són molts) que sa llengo que s'estava imposant a València i Balears era s'infame i infecte dialecte barceloní, i que mai en aquestes regions (València i Balears), s'acceptaria que un dialecte tan infecte s'imposi com llengo nacional. No ès necessari fer-ne cap comentari més. S'imatge ho deixa ben clar i llampant. Seria en Pare Batllori un gonellista sense sebre-ho? (i que consti que dic això en tò humorístic abans que es catalanistes se tirin a sobre meu)









D'aquests fets podem extreure que s'unitat (uniformitat) de sa llengo ès una farsa, una autèntica farsa, que hauria d'esser nula de dret i que sa formació de sa llengo actual standard, imposada a ses escoles, va estar rodetjada de tota una polèmica que dura fins avui en dia. Des de Mn. Alcover, passant p'en Pep Gonella (Lluís Ripoll?) i sa polèmica editada p'en Borja Moll, en Llorenç Villalonga quand digué que sa nostra identitat perilla enfront des català i no des castellà o s'anglès, el Pare Batllori des des continent, i tots es gonellistes moderns, de cada dia més joves i més formats, que encara mantenim viva sa flama de rebel·lió contra es barcelonisme lingüístic. 
No podem acceptar aquest standard barceloní, aquest centralisme lingüístic, aquest sacrifici que es baleàrics hem hagut de fer per crear-se una llengo que mos ès impròpia i estranya i que no mos respecta gens.
No ho volem.

Sa vertadera història de Balears

Podeu adquirir aquest llibre a sa seu de sa Fundació Círcol Balear, C/Sant Miquel, 43, 1er B, a Palma. Avisau abans per correu a regnedemallorca@gmail.com i jo ho coordinaré perquè qualcú vos obri. Jo seré a sa seu DIMARS i DIJOUS de 10:00 a 19:00.

Donatiu pes llibre: 5€.

Es "catalaníssim" Caldentey diu disbarats

Disbarats d'en Caldentey en es "Balears"

Es catalaníssim Jordi Caldentey torna a desbarrar en es Diari Balears; aquet pic carrega contra El Mundo i sa denúncia que feren en Cinto i na Carme contra s'institut on estudia sa seva filla perquè consideren "inadequat" s'ús escrit de s'article baleàric per excel·lència, s'ús des parlar centenari, quasi mil·lenari, de Mallorca, s'ús, en definitiva, de s'article salat, quasi proscrit actualment a ses escoles i instituts, per "vulgar"? Poc adequat?

I, clar, tot comença amb sa confusió identitària que té aquest bon homonet: ell, dins es seu facebook, diu que ès "manacorí, mallorquí, català, europeu...". O ès mallorquí o ès català, ses dues coses no. O ell deu esser d'aquests que se senten aquesta cosa rara que ès "catalans de Mallorca"? Cosa que tampoc pot esser. O ets una cosa o ets s'altra.

Més clar impossible: llinatge originari de Mallorca

Perquè segur que Míster Caldentey (què estrany que no s'haja "normalitzat" es seu llinatge, perdó, cognom, a "Caldentell") creu que ell ès català, quand es seu llinatge ès de Mallorca, originari de Mallorca i habitual de i a Mallorca. I no ho dic jo, ho deia Mn. Alcover a sa seva magna obra i s'INE en es mapa de llinatges, perdó, cognoms d'Espanya. Ja el tenim, un mallorquí que seria més feliç a Catalunya. Idò ja sap, avió, vaixell o a braçades...







Se fica Míster Caldentey amb ses modalitats, sempre seguint es mateix guió que segueixen es catalanistes:
- Es mallorquí ès com s'andalús
- A Espanya no s'ensenya s'argentí, sinó es castellà standard
- Es que protesten per ses modalitats són uns a) ignorants-incults-analfabets, b) espanyolistes-feixistes, i c) assassins de "la llengua catalana"
Aquest ès es guió que segueixen, tots i sempre.

En Jordi Caldentey s'oblida de diverses coses. Primer, que amb sa no-protecció i es no-estudi de ses modalitats (allò que sempre se li ha dit mallorquí a Mallorca) no se cumpleixen 2 lleis: una, d'orgànica, s'Estatut d'Autonomia, i s'altra, sa de normalització lingüística. Ambdues duen dins es seus articulats, sa protecció i estudi de ses "modalitats", sense perjudici de s'unitat de s'idioma. 
Me vol dir Míster Caldentey quina unitat d'idioma pot perjudicar s'estudi i protecció de s'idioma? Per què pot perjudicar s'idioma (quin idioma?) escriure salant (amb ses excepcions pertinents) i no lalant? Quin perjudici a s'unitat de s'idioma causa escriure "homo", "cotxo", "colzo", "bronzo", etc.? Quin perjudici a s'unitat de s'idioma causa emprar ses formes "me-te-se-vos" enlloc de ses formes "em-et-es-us"? I "mos" per "ens"? I emprar s'imperatiu posant es pronom per davant des verb? I emprar es subjuntiu acabat en "-a" enlloc de "-i" (tenga per tengui)? I canviar es complement directe de lloc amb so complement indirecte (el te don per te'l don)? I moltes d'altres que ara no compilaré aquí. 
Però no, Mister Caldentey, admirador de Reagrupament Nacional, no hi està d'acord: això que he dit deu esser de feixistes-espanyolistes.


I aquesta mania que tenen es catalanistes d'equiparar es mallorquí amb s'andalús ja fa autèntic oi. Oi des gros! Com s'atreveixen? Com tenen sa barra de fer-ho? Quin argument tenen per comparar un parlar quasi mil·lenari com es mallorquí amb una degeneració-deformació mal pronunciada des castellà?
Acàs no sap en Jordi, perdó, Míster Caldentey, de s'existència de sa gramàtica d'en Juan Fiol de 1652, "Gramàtica llatina des Semperi, traduida en mallorquí y seguid de una taula alfabètica des verbs"? O no sap Míster Caldentey de s'existència d'una "Nueva Ortografía de la Lengua Mallorquina" de 1812? O per exemple des "Diccionari Mallorquï-Castellà" de 1840 d'en Pere Antoni Figuera? I no seguesc no sia que quedi vostè estorat de sa quantitat de gramàtiques, ortografies i diccionaris des mallorquí que existeixen.
No demostra això una capacitat de normativització ja centenària des nostro parlar? No demostra això que es nostro parlar té es mateixos drets a esser normativitzat, estudiat i protegit? No mereix es nostro parlar esser "estandaritzat" i après en s'ensenyança? Això demostra una capacitat d'estudi, regulació, compilació, normativització, com a mínim, igual a sa feta en es "Principat" des qual en Jordi, perdó, Míster Caldentey no prové, ni ell ni es seu llinatge, per greu que li sàpiga i sa frustració que li provoca.


No n'esper cap de resposta. No crec que en Jordi, perdó, Míster Caldentey, se rebaixi a voler debatre amb/contra sa meva persona. I si ho fes, en Jordi, perdó, Míster Caldentey, seguiria es guió típic catalanista que ja mos coneixem: això ja està fora de qualsevol debat, ningú qüestiona ja s'unitat des català, que si jo dec esser un feixista-espanyolista, que si jo som un incult-analfabet, etc. 
Rebrem qualque dia una resposta distinta que no sempre es mateix guió avorrit i fàcilment rebatible? No ho crec.
Feixistes, això ès lo que són.